EL DECRET DE PLANTILLES: TOT PER AL PROFESSORAT PERÒ SENSE EL PROFESSORAT.

Finalment el Decret de Plantilles s’ha aprovat. El Decret és una de les “potes” de la LEC, una altra llei que va néixer amb acord als passadissos polítics, però no pas dels docents ni dels seus representants. Molt semblant al que ha passat amb la LOMCE, per cert…

La Consellera es legitima– de manera molt explícita, tal i com varem veure a la interpel·lació- en que té el suport del Consell Escolar de Catalunya, malgrat que aquest suport no va ser unànime. La representació que tenen els docents al Consell és pràcticament testimonial.

La manera com s’ha portat aquest Decret (amb meses de “negociació” sindical on es llançava a la brossa tota esmena, suggeriment o proposta, esborranys “secrets”…) diu molt de la imatge global del mateix procés. Sembla més propi d’un Decret que es sap lesiu, i que s’ha de colar per la porta del darrera i a corre-cuita.

Ja s’ha parlat molt del que ens portarà aquest Decret a nivell professional, doncs obre la porta a l’amiguisme en el procés de selecció, al servilisme i a la por a les represàlies si no es “cau en gràcia”

No estem parlant d’una empresa privada, que té els seus propis mecanismes de selecció de personal, sinó de centres públics que han de demostrar principis igualitaris, democràtics i objectius. Cal recordar que el/la director/a no és un gestor privat, és un docent, un/a company/a que porta a terme tasques directives.

 Ens hem de fer a la idea (malgrat ens faci mal reconèixer-ho) que no estem a Escandinàvia, i que la nostra idiosincràsia demostra que els llocs es solen cobrir amb candidats que tenen millor perfil en relacions personals i/o polítiques que professionals i/o de coneixements. O es que no tenim una vella dita molt nostra que diu “Qui no té padrí no el bategen?”?

Es parla també de perfils com si el Departament parlés d’una ETT. No tot és acumular títols, certificats i mèrits si no es sap encarar el dia a dia d’una professió cada cop més complexa i que necessita de gent amb molta intel·ligència, sí, però sobretot emocional. I això no ho donen només els títols, ho dona la experiència (que ara sembla ja no ser tan important!)

Cal que tampoc perdem de vista el que ens porta a nivell polític i sobretot ètic. Caldria fer-se una parell de preguntes: 1) Com es que els docents som els últims d’assabentar-nos de tot? 2) Per què s’està aïllant al docent en tot acte democràtic i decisiu dels centres, en els que els pares i mares, les fundacions “afins al règim” i les direccions són els que realment tenen la paella pel mànec?

I la més important, que deixem per l’últim: Per què, i en el nom de l’Ensenyament (o Educació, o la propera paraula que es vulguin inventar) tothom hi pot ficar cullerada menys el propi docent?…

No es pot menysprear i culpar als docents, que pateixen un sistema esgotat, inviable, injust i retrògrad. Si aquesta atrotinada “màquina” funciona es gràcies als docents que la posen en marxa cada dia. Ells i elles saben bé com funciona la maquinària , son els mecànics i enginyers de la mateixa.

Potser estaríem d’acord que es podria revisar la qualificació i/o la selecció dels docents, optimitzant i enrobustint els canals d’accés per guanyar en respectabilitat i consolidar el nostre perfil laboral i professional, però no amb els termes que es dicten en aquest decret.

Finalment, cal remarcar que des d’ANPE ja fa molt de temps que proposem l’aprovació de l’Estatut Docent, doncs no es pot improvisar ni jugar amb els drets dels treballadors i treballadores, ni actuar a cop de “Decretazo”. Portem massa anys amb polítics i “experts” entestant-se a començar la casa per la teulada. Un marc seriós i consensuat acabaria amb molts dels problemes.

Comparteix:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *